Lioneses de nata
En els meus records, aquella safata de lioneses de nata significava l’amor del meu pare i la seva manera de dir-m’ho. Fins el darrer any que va estar amb nosaltres, va complir aquest ritual i ara no puc deixar de pensar en ell quan en veig.
Per això, quan l’Òscar va publicar al Gastronosfera un article que parlava de 5 masas caseras: hojaldre, brisa, choux, cocas y blinis vaig entendre que havia arribat el moment d’atrevir-m’hi.
Les lioneses es fan amb el que s’anomena pasta choux, que és la mateixa que la dels bunyols. La principal diferencia és en la manera de coure’ls, fregits els bunyols, al forn les lioneses.
He trobat diverses variants pero despres de provar-ne unes quantes, aquesta és la que m’ha agradat mes:
Necessitem:
125 ml de llet
125 ml d’aigua
95 g de mantega
125 g de farina
4 ous
un pessic de sal
una cullerada de sucre
Un pot de nata líquida per muntar (o trufa, o crema….al gust)
Sucre glass
En un cassó al foc posem a bullir l’aigua, la llet i la mantega amb el pessic de sal. Quan arrenqui el bull, afegim la farina de cop i la remenem fins que quedi incorporada i la pasta se separi de les parets del cassó. Ho retirem del foc i ho deixem refredar una mica. Quan estigui tèbia, anem afegint els ous un a un, no afegint el nou fins que l’anterior esta incorporat. Un cop la pasta esta ben lligada, la deixem reposar una estona.
Un cop freda i reposada, podem fer les lioneses. Omplirem una mànega pastissera i anirem fent pilonets per a cada lionesa. Jo he fer servir una boquilla d’estrella que és el que li ha donat aquesta forma tan xula. Cal deixar espai entre cada lionesa perquè creixen quan es couen.
Les enfornem a 180º i les deixem coure uns 20 o 25 minuts fins que estan daurades i sonen buides per dins. Les traiem, les deixem refredar i les obrim amb unes tisores de punta esmolada o un ganivet de bon tall per evitar que s’esquincin.
Les farcim del que vulguem: nata muntada, trufa o crema pastissera i les empolsinem de sucre glass. I a veure quantes us en podeu menjar !
A la Banda Sonora d’avui, una cançó vuitentera de les vitals i canyeres: Dance Hall Days de Wang Chung. Qui de la meva generació no l’hagi ballat, que aixequi el dit…. però en versió dels Imperial Mammoth [Grey’s Anatomy, T10]