Alls envinagrats

Recordo que la primera vegada que els vaig tastar va ser al Parador de Ronda. D’això fa un quants anys, les nenes eren petites i feia una calor abrasadora. Entrar en aquell Parador ens va semblar com estar un palau: fresc i acollidor desprès de tot els dia amb pols i kilòmetres. A l’hora de sopar i abans de portar els plats ens van servir uns entreteniments, uns alls confitats que ens van sorprendre i encantar.

La història dels alls no acaba aquí. La meva sogra, l’Amparo, tenia una expressió molt seva que no havia escoltat dir mai a ningú: “Estar mes feliç que un all”. Quan li preguntava que d’on l’havia tret, movia el cap i deia: és que els alls donen alegria al menjar, no? I si, Amparo. Tenies tota la raó.

I la tercera referència que em ve al cap quan penso en alls és el restaurant Semproniana. Allí , l’Ada Parellada ens ofereix una carta plena de picades d’ullet, de bromes i referències, on es molt fàcil menjar be i gaudir del lloc (pel meu gust, un pèl massa sorollós, però no es pot tenir tot !) . Mentre esperes a que et serveixin els plats, no falta mai un gotet amb uns alls confitats amb orenga, deliciosos i cruixents. I la darrera vegada que hi vaig anar, amb dues tietes que plegades sumaven 184 anys (!!!) , vaig creure que ja era hora de que aquests alls alegres passessin a formar part del meu blog

Vaig buscar la manera de fer-ho i vaig trobar la recepta de la Sandra pel Verd Primera de Betevé. Aqui la podeu veure en vídeo.

Necessitarem:
4 cabeces d’all
150 ml de vinagre de poma
150 ml d’aigua
30 g de sal
orenga generosa
grans de pebre de colors
un parell de fulles de llorer

En primer lloc pelem els alls i els posem en aigua bullint uns 3 o 4 minuts. Un cop passi aquest temps, els traiem i escorrem.

A banda barregem l’aigua, el vinagre i la sal. Ho posem al foc, deixem que arranqui el bull i ho apaguem. També ho reservem

Posem els alls escorreguts en un pot de vidre i hi afegim l’orenga, el llorer i els grans de pebre. Els cobrim amb el líquid i ho deixem refredar abans de posar a la nevera. Esperem com a mínim un parell de dies abans de menjar-nos els.

A la Banda sonora, avui una cançó alegre com un all (i de nom impronunciable 😉  Tubthumping dels Chumbawamba. (Tubthumper, 1997)