Te de pell d’albercoc [Ruta de la Seda 2: Dunhuang]

En aquesta segona etapa de La Ruta de la Seda ens endinsarem a les estepes de l’Àsia Central. Aquesta jornada estarà dominada per la existència omnipresent del Desert de Taklamakan que llinda pel sud amb la Falla d’Altin Tagh a les muntanyes de  Kunlun, pel Pamir a l’oest, i al nord amb el mont Imeon a la serralada de Tian Shan i el riu Tarim.

El desert de Taklamakan es  el tercer desert de sorra més gran del món, desprès del Sahara i el Kalahari. Les seves dunes poden arribar a tenir 40 metres d’alçada i molt àrid, ja que rep menys de 50 ml anuals de pluja. Les temperatures oscil·len entre els 40º sota zero i els 50º, cosa que impedeix qualsevol vida animal. Estem parlant d’una superfície de 337.000 km2 de sorra, amb una llargada est-oest de 1.000 km i una amplada nord –sud d’uns 500. L’etimologia del seu nom es podria traduir com a “lloc sense retorn”. No obstant, les parts irrigades de la regió permeten el conreu de la vinya i en el Lop Nor es poden trobar gran quantitat d’ocells aquàtics: gavines, cignes, ànecs. Aquí podeu llegir un article de la enciclopèdia irànica que en parla

Els mercaders el rodejaven per dues rutes: la Ruta nord que bordejava les Muntanyes Celestials (Tian Shan) i seguia la filera dels oasis fins arribar a Kashgar i la Ruta sud que vorejava la paret septentrional del Tibet fins reunir-se amb la ruta nord a Kashgar.

Aixi la darrera ciutat abans de vorejar el desert era Dunhuang (敦煌) ciutat situada en un oasi de la prefectura de Jiuquan a la Província de Gansu i coneguda mundialment per les Coves de Mogao  on es van instal.lar els primers monjos budistes.

El menjar a les estepes de l’Àsia Central
La gastronomia de Dunghuang te els seus orígens a la Dinastia Han (206 aC -220dC) influència que es concreta en el gust per les barbacoes i els rostits i a la Dinastia Tang (618-907) , influència que s’expressa en un gust per una cuina aromàtica i amb presentacions molt visuals. Evidentment, també està fortament influïda pel l’alimentació de les tribus nòmades, en la que un dels plats mes populars és xai rostit.

Potser el tret mes singular és que tres dels plats mes tradicionals de la zona estan fets amb parts del camell. No obstant, cal pensar que els camells eren animals molt apreciats i valuosos a la Ruta , ja que eren el millor animal de transport per travessar els deserts. Per tant, per a elaborar els plats acostumaven a utilitzar animals vells que ja no servien pel transport o animals que havien mort en un accident. Actualment aquests plats son molt difícils de tastar i resten gairebé com una curiositat de la zona

Quines son les especialitats de Dunghuang?

	Peülla de camell a la Ruta de la Seda< Aquest plat agafa el nom de simular la petjada de camell al desert. La peülla és bàsicament tendó i és molt nutritiva. Es deixa en remull i marinant unes 8 hores fins que s’estova, s’assaona i es cou amb pollastre durant set o 8 hores mes fins que els ossos es poden treure fàcilment. Llavors es talla el tendó a trossos, s’afegeixen espècies i es cou al vapor durant dues o tres hores mes. Amb clara d’ou es simula la neu del desert i s’hi posen les petjades.
	Gepa de camell fregida La gepa del camell fregida es un plat que esta documentat des de fa mes de 1500 anys. Els xefs locals tallen la gepa a rodanxes o tires uniformes i les fregeixen amb oli ben calent. El resultat es tendre i cruixent, una mica com els nostres llardons
	Gepa de camell fregida amb cinc enquinçalls La llegenda diu que aquest plat va ser un els favorits de la concubina imperial Yang Yuhuan de la Dinastia Tang (618-907). L’ingredient base és la gepa de camell fregida que s’acompanya de brots de bambú secs (Yulan), una mena de xampinyó (Dongru), brots de porro, pernil i pit de pollastre
	Te de pell d’albercoc Es creu que el General Li Guang ( un famós general de la Dinastia Han) va ser que va plantar per primer cop els albercocs que porten el seu nom i que només es troben a Dunhuang, Sigui veritat no, aquesta beguda refrescant i un punt amargant és molt popular a la zona e ideal per les xafogoses nits d’estiu

I la meva versió
Com que de camells no en tinc a ma, ni tan sols a a La Boqueria, m’he decantat per una recepta que podem fer a casa nostra. El Te de pell d’albercoc és una beguda dolça i un punt amarga que és molt refrescant durant els ardents estius de la zona.

Necessitarem
150 gr. d’orellanes (albercocs secs)
1 litre d’aigua
26 gr. de sucre candi al gust

Bullirem l’aigua amb les orellanes i el sucre durant uns 15 minuts. Un cop ja ha bullit, colarem l’aigua resultant i posarem les orellanes en un colador xinès, prement-les amb una ma de morter per acabar de treure’n la substància.

El suc resultant el refredarem a la nevera. El podem beure acompanyat de glaçons de gel i és molt refrescant.

Per saber-ne mes:

• http://en.chinaculture.org/focus/focus/cities/2010-07/09/content_385150.htm
• http://thinkerten.com/wordpress/2018/07/silk-road-china-dunhuang-food-review/
• http://www.anissas.com/when-camel-meat-was-fashionable/
• htttp://www.beijingholiday.com/silk-road-tours/silkroad-food-fruit.html
• https://abordodelmundo.com/ruta-la-seda-china/
• https://www.chinadiscovery.com/gansu/dunhuang/shazhou-night-market.html

A la Banda Sonora d’avui, una cançó que fa molts , molts anys que m’acompanya. Parlo de Country de Keith Jarrett, que em porta a un paisatge d’horitzons infinits, silenci i aventura.